Sessió 2. Article sobre el dibuix infantil

En aquesta sessió, ens vam repartir parts d'un article que s'anomena " El dibujo infantil: tendencias y problemas en la investigación sobre la expresión plástica de los escolares"  de Ricardo Martín Viadel. Seguidament vam realitzar un resum d'aquest, en el qual va quedar de la següent manera:

I. Introducció: L’objectiu de l’article és oferir una panoràmica a partir de diferents autors i teories sobre el dibuix a la infància i a l’adolescència. A partir de l’anàlisi del dibuix podem conèixer què és el dibuix i com s’analitza a través de teories dels diferents autors.

II. Els autors: El dibuix infantil ha estat font d’estudi durant anys i actualment continua sent un tema polèmic i apassionant sobre el qual s’investiga. Fa un segle que van començar a aparèixer les primeres publicacions específiques sobre el dibuix infantil, cap al 1886 es van començar a publicar els primers articles. A Espanya, la 1ª publicació referida a aquest tema va ser "Pedagogía del dibujo", de Víctor Masriera. El dibuix infantil comença a ser motiu d’estudi quan deixa de considerar-se un cúmul d’errors i es passa a entendre com una manera de comunicar-se, d’expressar-se com una forma de ser i concebre el món.

III. Els temes: Les característiques formals del dibuix infantil son:

- Esquematització. Dibuix o figura simple. Ús de la mateixa figura o forma per donar la mateixa representació (cercles, ratlles, etc).

- Principi de la línia base: Identificació de les línies espaials-temporals: punt de recolçament.

- Principi de la perpendicularitat:  Qualsevol objecte que es recolza en una base, sempre serà perpendicular a la base. Per exemple; si hi ha una línia recta com a base, no dibuixaran un home tort, sinó perpendicular a la base.

- Principi de la importància de la mida: La part més important i a destacar sempre serà representada la més gran.

- Principi d’aïllament: Comença a dibuixar l’objecte detalladament, així doncs ho realitza de manera conjunta, de manera individual. Per exemple; quan dibuixa una mà, enlloc de dibuixar una rodona que ho simbolitzi, dibuixa tots els dits i parts d’aquesta.

- Principi imperatiu territorial: Cada part queda mostrada com a una individualitat, ja que ho dibuixa tot però sense que quedi sobreposat. Per exemple; el barret queda damunt el cap, sense sobreposar-ho.

- Principi de la forma exemplar: Entre diferents representacions d’un objecte s’escollirà aquell que més informació doni d’allò que es vol representar, per tal de que s’entengui millor. Per exemple; una mà amb els dits estesos, un cavall de perfil...

- Principi d’abatiment: Els elements que es representen verticalment es faran des d’una visió frontal, en canvi els horitzontals la seva perspectiva serà aèria.

-  Principi de simultaneïtat de diferents punts de vista: És semblant al principi de la forma exemplar, ja que es dibuixa des del punt de vista que més informació i detalls ens doni de l’objecte. Per exemple; dibuixen una taula fent un quadrat i on es veuen les quatre potes, ja que saben que en té quatre i les dibuixen totes, sense adonar-se que segons la perspectiva hi ha potes que no es veuen i no caldria dibuixar-les.

- Principi raigs X: Es mostrarà tot el necessari per l’explicació, tant sigui intern o extern. Per exemple; es dibuixa un bloc de pisos des de fora i on podem veure les parts interiors del pis, i les persones que hi figuren.

Etapes de desenvolupament establertes per Piaget (capacitat de l'infant segons el dibuix): 

• Etapa dels 2 als 3 anys: gargots/dibuixos fets sense intencionalitat que a través de la imitació poden representar algun objecte, tot i així també els hi serveixen per mostrar les emocions. Per exemple, fan un gargot amb forma de cercle i diuen que és un sol.
• Etapa dels 4 anys: el nen aprèn a fer línies, però encara no coordinen l’ull amb la mà.
• Etapa dels 5 als 6 anys: en el dibuix hi ha una intencionalitat, encara que no es manifesten les proporcions reals.
• Etapa dels 7 als 10 anys: en els dibuixos ja hi comencen a aparèixer detalls, és a dir per exemple si el nen o la nena dibuixa una casa ja dibuixa també les finestres, la porta i el pom, etc.
• Etapa dels 10 als 12 anys: el nen o la nena és capaç d’introduir acció en els seus dibuixos, per exemple ja dibuixa una persona corrents o bé agafant un telèfon, etc. A més a més s’autoavalua, és a dir, de forma conscient ja vol millorar les seves representacions, i els dibuixos concorden amb la realitat pel que fa a les proporcions.
• A partir dels 12 anys: els dibuixos representen fidelment la realitat.
  

 

Desenvolupament de la capacitat creadora dels infants, diferents etapes per conseguir aquesta finalitat:

 

• Etapa del gargot (2 a 4 anys)→ és una etapa desordenada, longitudinal (control motriu) i circular (el control no cambia). Finalment, dir que en aquesta etapa , dibuixen de manera inconscient.
• Etapa del preesquematísmo (4 als 7 anys) → durant aquesta etapa intenten descubrir la realitat a través del dibuix.
• Etapa de l’esquematisme (7 als 9 anys) → en aquesta edat els nens i nenes dibuixen conceptes a través de la repetició.
• Etapa del raonament (8 a 13 anys) → en aquest punt els nens i nenes passen per una crisi. Aquesta crisi va dels 9 als 11 anys. A questa etapa correspon a l’edat de la pandilla. És una etapa de transicions que decideixen eliminar les representacions esquemàtiques.
• Etapa de la decisió → agafen una consciència més crítica del art.
• Crisis de la adolescencia (13 als 17 anys) → a partir d’aquest moment començen a preocupar-se per la aparença (tipus visual) i es centren en les emocions que viuen a través de les experiències (tipus hàptic), es comencen per l’abstracció (tipus intermedi), finalment, dir que conjuguen la part racional i emocional en el dibuix.

Segons la Rhoda Kellog podem dividir les evolucions del dibuix del nen en quatre estadis:

- Estadi dels patrons: menys de 2 anys, gargots bàsics.

- Estadi de les figures: dels 2 als 3 anys, formes de diafragmes naixents.
- Dibuix de l'art espontani: dels 3 als 4 anys, combinacions, mandales, sols i radials.
- Estadi pictòric: més de 4 anys, dibuixen humans, animals, plantes....

Per altra banda, en Ives i en Gardner també fan una classificació per estadis del dibuix del nen, aquest cop, dividida en 3 i centrada més en les influències culturals que pateixen els nens que no pas en la part més gràfica del dibuix:

- De l'any als 5 anys els dibuixos dels nens tenen traces comunes a totes les cultures. Quan tenen més de 2 anys imiten traces i al ser més grans de 3 ja fan formes simples. Encara no hi ha influència cultural.

- Dels 5 als 7 anys (l'etapa anomenada florida del dibuix) els nens comencen a fer formes simbòliques a través del llenguatge. Aquests dibuixos ja es poden interpretar i ja trobem una certa influència de la cultura. Per exemple, comencen a dibuixar per la dreta o per l'esquerra.

- Per últim, dels 7 als 12 anys, en l'apogeu de les influències culturals, els nens s'esforcen pel realisme. Això fa que sigui on més es veuen les influències. Per exemple, els nens europeus es basaran en la perspectiva.

D'altra banda existeixen debats latents sobre la importància del realisme. El posicionament que defensa que sí té importància argumenta que apropa la persona al seu màxim desenvolupament tant de les seves capacitats com de totes les dimensions.
Amb el dibuix les persones expressen i, per tant, fan visibles des de fora el seu autoconeixement, la seva visió del món., la comprensió, els pensaments, la personalitats i les emocions.
És per això que existeixen tests de personalitat i intel·ligència a través dels dibuixos.El dibuix també permet l'estudi de casos.

Metodologies de recerca en el dibuix:

• Estudis transversals, l’investigador té dibuixos de persones de diferents edats i condicions. Pràcticament no hi ha contacte amb aquestes persones però es reuneixen una gran quantitat de dades. Rhoda Kellog va ser un dels que va utilitzar aquest tipus d’estudi per tal d’identificar un patró de regularitat en les edats estudiades per distingir quines característiques depenien de l’edat i quines dels trets individuals. És significatiu perquè va utilitzar una gran quantitat de dibuixos i de característiques molt diferents.
• Els estudis correlacionals intenten identificar la relació existent entre l’aptitud i la intel·ligència, i la personalitat i la capacitat verbal en el camp artístic. Un exemple d’aquests és Herdchel T. Manuel, que va voler descobrir quina eren les característiques

El mètode utilitzat era plantejar un problema a individus que tenien talent pel dibuix. Manuel distingeix dos tipus de nens superdotats: habilitat superior a la resta i aquells que tenen habilitats específiques superiors. L’interès era científic i educatiu. A partir de les dades obtingudes van determinar els trets comuns entre es individus de l’estudi. Una de les conclusions que es va extreure va ser que persones amb talent pel dibuix poden tenir característiques psicofísiques i capacitats de manipular formes en l’espai molt diferents. La conclusió final és que la capacitat de talent pel dibuix està poc relacionada amb altres tipus de capacitats, sobretot pel que fa a les que tenen major rellevància escolar. Les conclusions educatives són que si un alumne no és bo en art no vol dir que no pugui ser bo en un altre àmbit.

IV.5. També es fan estudis comparats entre els dibuixos infantils de diferents cultures. Les produccions gràfiques dels nens de diferents cultures haurien de ser iguals, però amb variacions relacionades amb:

• Els nivells de motivació i oportunitats
• Representació de trets culturals
• Representacions de fenòmens naturals

IV.6.Els estudis experimentals: Hi ha una gran diferencia entre aquesta estratègia d’investigació i les anteriors. En aquest cas, l’investigador introdueix un nou element en la situació per comprovar els resultats obtinguts. Per això, aquest mètode és ideal per comprovar l’eficàcia dels diferents mètodes i tècniques d’ensenyament del dibuix.

• Experiment: S’agafen s 27 nens de cicle inicial els quals dibuixen un cub de memòria i a continuació són dividits en 5 grups d’11. Al primer grup se’ls mostra des de un tub un a figura d’un cub, per tal de conèixer-la completament bé. Al acabar l’observació, se’ls explica totes les cares i línies dels cubs, l’experimentador el dibuixa i els deixa per tal de que siguin els nens els que ho dibuixin. El següent grup, únicament va veure com era el mestre qui dibuixava. El tercer grup, va rebre les instruccions per dibuixar el cub però no van acabar dibuixant. El quart grup, simplement van veure el dibuix final del investigador i l’últim grup va dibuixar allò que volguessin. Finalitzat aquest entrenament se’ls demana als nens que tornin a dibuixar un cub de memòria per veure com ho tornen a dibuixar, per veure les variants. (mirar taula XV).

Com a conclusions s’arriba a que alguns professors d’art imparteixen als seus alumnes un desenvolupament gràfic imparcial, és a dir, una creença explícita. Hem de tenir en compte que la cultura condiciona el desenvolupament gràfic dels nens i a més a més, hi ha estratègies gràfiques que predominen en alguns àmbits culturals, com per exemple la representació del tronc com un rectangle i el coll com un rectangle més petit.
“Per comprendre el procés d’evolució gràfica dels nens, és aconsellable acudir a descripcions del procés artístic.”També és important qüestionar el valor del desenvolupament i els conceptes abstractes com a aspectes de l’experiència. Creiem que el desenvolupament ha de dirigir-se a una bona habilitat, sense tenir en compte que les descripcions alternatives de la experiència permeten un tipus de vida més creatiu i individualitzat, és a dir, més propi de la evolució humana.